‘Una película hablada’, a la Pantalla Oberta del Cineclub Ateneu

El cicle Pantalla Oberta del Cineclub Ateneu proposa, per aquest dijous 16 de gener, el film portuguès ‘Una película hablada’, dirigida per Manoel de Oliveira el 2003. La projecció serà a les 20:00 a la Sala de socis de l’Ateneu Igualadí i l’entrada és lliure.

 

Portugal és un dels països del sud d’Europa que està en crisi. Els seus creadors cinematogràfics –que no la indústria- no. Prou que se n’ha parlat  dels nous directors portuguesos, últimament, en diferents festivals. (Pedro Costa, Miguel Gomes, Joao Nuno Pinto,…). Però avui, us volem presentar un altra pel.lícula –ja vam passar d’ell Viagem ao princípio do mundo (1997)- del gran Manoel de Oliveira. Gran en tots els sentits: com a persona, com cineasta i per l’edat. És l’últim director –en actiu, encara- que va començar a treballar en l’època del cinema silent. Així, a Um filme falado, el cineasta de Porto –nascut en el 1908- ens parla a través del viatge –i de manera lúcida-  de la cultura mediterrània. 

 

El viatge sempre ha estat en sí un gènere cinematogràfic. Un viatge que en moltes ocasions no només és físic, on el misteri i l’aventura és el viatge en si mateix. Aquí ens trobem a una professora que realitza un creuer amb la seva filla, que surt de Lisboa amb destinació a Bombai, i que serà el fil conductor d’una narració que abasta les cultures portuguesa, francesa, italiana, grega i egípcia. Oliveira salpa per la Mediterrània i a cada port recull a una dama de la interpretació europea, Catherine Deneuve, Stefania Sandrelli i Irene Papas. Les tres, orquestrades per un John Malkovich, realitzen un joc de miralls en el que s’interpreten a elles mateixes tot aparentant ser uns personatges. I en una gran escena –la de la conversa- i de manera subtil van repassant la realitat europea parlant en francès, portuguès, italià, grec i anglès. Com una Torre de Babel mítica, en la què els interlocutors,…. s’entenen perfectament. D’aquesta xerrada entre quatre dones i un home surt tota una lliçó d’història, però també de moral i de civilització. On hi surten reflexions interessants i molt oportunes al voltant dels orígens de la filosofia, la literatura, la música, de la cultura en general, de com n’és d’essencial en l’esdevenir de la vida de la Humanitat, i de l’imprescindible paper de la dona, que moltes vegades ha estat la corretja de transmissió d’aquesta rica herència durant mil.lenis. I en aquests 95 minuts escassos, a més podem captar el rumor del vent, l’olor de la sal del mar, el verd dels oliverars,…. però tot sense presses, sense vertígens, simplement, gaudint del viatge sense pensar en la destinació. El plaer del viatge pel viatge. Però,… amb un final inesperat.

 

A la pantalla, doncs, ens hi trobarem un estil reflexiu, una absència d’acció, amb les seves temàtiques minimalistes, els seus ritmes pausats, les seves llargues converses,…. O sigui, tot un Oliveira, un cineasta major, que als seus 105 anys, fa temps que va deixar de tenir pressa.