El passat dijous dia 6 va morir a Vic Mossèn Lluís Caralt i Roca, sacerdot de 90 anys que havia tingut diverses responsabilitats pastorals a la nostra comarca.
L’any 1962 fou nomenat vicari de la Parròquia de la Soledat. Uns anys més tard, en 1966, fou el capellà de les Carmelites Descalces, quan el monestir estava a l’Avinguda de Barcelona, i rector de Santa Maria de Rubió i Sant Martí de Maçana.
A Rubió va treballar per restaurar l’església parroquial i va deixar un gran record, pel seu caràcter proper, dinàmic, treballador i sempre amb bon humor. Com a tret anecdòtic, va fer arribar les primeres rentadores domèstiques que van tenir la gent del Poble.
El dia 11 de gener de 1977 moria sobtadament el rector de la Sagrada Família d’Igualada Mn. Lluís Toneu, i Mn. Lluís Caralt -juntament amb el vicari Mn. Josep Sabaté- van cobrir la seva vacant a la nostra Parròquia durant uns mesos a l’espera del nomenament d’un nou rector. En aquest temps interí es van instal·lar les imatges de la Sagrada Família de l’escultor Joan Mayné que presideixen l’església.
El mateix any fou nomenat rector de la parròquia de Sant Pere d’Òdena. La comunitat d’Òdena recorda amb estima la seva figura de la seva etapa, entre 1977 i 1982. Durant aquest temps, va deixar una petjada inesborrable, especialment en el jovent de l’època, que va trobar en ell un referent proper i acollidor.
Sota el seu impuls, els locals parroquials es van convertir en un espai de trobada i convivència per als joves, oferint-los formació, acompanyament i un lloc per compartir moments de lleure. A més, va promoure excursions i activitats a la natura, com colònies a Can Massana, una travessa fins al Puigmal amb nit al refugi de Núria, i sortides a Sant Pau. Aquelles experiències van deixar un record inesborrable en molts, que encara avui en parlen amb gratitud.
Mn. Lluís Caralt també va ser un home que va contemporitzar amb els temps, amb una manera de viure el ministeri propera i innovadora. Va ser el primer rector d’Òdena que no portava sotana pel carrer i amb el seu tarannà, no només va aplegar el jovent, sinó que va aconseguir atraure també les seves famílies, fomentant una parròquia viva i participativa.
