Toni Soriano, nascut a Xàtiva i amb una prometedora feina en una important empresa Valenciana, als 30 anys entra en crisi i es replanteja el seu futur professional. Gràcies a això neix el ceramista, professor, artista i investigador de prestigi internacional, que ara és.
Fa uns quants dies Miralles va ser testimoni del taller que va tenir lloc a la caseta Gumà, sobre la cerca i investigació de terres locals, per tal de reconèixer i recollir els diferents tipus d’argiles que es troben en els turons de la zona. Soriano, encarregat de desenvolupar el taller, ens explica que les argiles naturals son abundant en qualsevol lloc, de fet son les que donen color al paisatge, sent les més abundant, les blanques, les grogues, els ocres i les vermelles.
La Caseta Gumà és el taller de la ceramista local Mary Gumà amfitriona d’aquest i molts altres tallers de ceràmica.
Les argiles es preparen per convertir-les en fang per a moldejar-lo i també es purifiquen per tal de poder fer engobes, sigillates, terres expansives i esmalts tant de baixa com altra temperatura (tenmokus). Aquests tipus de terres són també molt importants per a les tècniques amb pastes expansives.
Hem aprofitant l’estada aquí per dur a terme el taller per a fer-li una entrevista.
Toni per què aquesta dèria per la ceràmica?
Simultàniament a la meva crisi professional, les circumstàncies familiars em van portar a Astúries. Allà vaig començar a buscar cap on volia dirigir la meva vida. En aquesta cerca, així per curiositat turística i etnogràfica vaig visitar un “alfarero” que feia ceràmica tradicionals, ceràmica negra típica d’Astúries. Quan vaig veure com estirava el fang, el torn… em vaig quedar impressionat. I li vaig proposar de quedar-m’hi com a aprenent, però no li feia massa …. i llavors em va dir que s’havia obert una escola de ceràmica a Miranda de Avilès. Allà vaig anar i em vaig matricular. Era el 1979-80. Vaig començar a fer ceràmica negra Asturiana, en forns de llenya molt rústic, tot molt neolític. Era el que m’agradava.
L’any 1983 surt una plaça lliure de ceràmica a la universitat Popular de Gijón (UP). M’hi vaig presentar i me la van donar. En aquest moment em vaig convertir en professor de ceràmica. L’UP a Gijón s’havia creat feia un parell d’anys.
Què era i que feia la UP?
La Universitat popular en realitat era una universitat creada durant la república, per a la formació permanent de l’adult. Els anys 80 a Espanya hi havia molta ebullició, molt moviment. Franco havia marxat i van començar canvis important. És llavors que a Gijón recuperen el format d’Universitat Popular. Allà s’hi donaven cursos de diferents disciplines: ceràmica, pintura, gravat, … matèries totes vinculades a l’art.
Allà em trobo en un grup de treball, l’àrea de plàstica, rodejat de companys artistes, pintors, escultors…. que ens reuníem cada setmana a programar que feríem. Els meus companys tots venien de belles arts i estaven molt compromesos en la Contemporaneïtat, Compromis amb la modernitat. Jo feia una ceràmica popular, rústica, neolítica i m’havia d’adaptar al que m’exigia l’Àrea de plàstica en la que estava. Vaig haver de preocupar-me d’aprendre ceràmica però d’una altra manera. Primer vaig anar a la Bisbal a fer un curs d’esmalts, després a Sargadelos (Gal.licia) per aprendre a treballar a altes temperatures, etc, calia ampliar coneixements per poder donar als alumnes una altre cosa que la ceràmica negra tradicional, que jo feia.
Un dia vaig tenir la sort de que em van seleccionar per participar en un intercanvi del Ministeri de Cultura, era una estada 15 dies a Itàlia, érem 5 o 6 espanyols ceramistes que vam anar a Perugia (Itàlia) a l’Instituto Statale d’Arte. Era l’any 1984, allà vaig trobar un bon grupet de gent, i un altra tipus de ceràmica. Ho necessitava imperiosament per la meva tasca a la UP.
Allà em van informar que hi havia un artista que feia cursos d’estiu a gent d’arreu i em van recomanar assistir-hi. Era una mena de comuna hippi/artística /ceràmico molt particular. Eren els cursos d’Emidio Galassi, Escultor y ceramista, i professor del Instituto Statale d’Arte Gaetano Ballardini de Faenza.
L’estiu següent ja hi vaig participar i vam iniciar una amistat i col·laboració que encara dura. El primer any hi vaig anar com alumne, però després vaig continuar com a col·laborador. Actualment l’Emidio encara ve cada estiu a la meva Residencias artísticas a Cogorderos (León) com a col.laborador i professor.
És precisament a Faenza, en aquests cursos d’estiu, on vaig conèixer la Mary Gomà. Allà va ser on ens vam conèixer i iniciar una amistat també amb molts del participants als cursos, això ens va permetre viatjar per tot Itàlia. Em de pensar que en aquells moments acabàvem d’entrar en un mon europeu, ens podíem moure lliurament per tot Europa, tot havia canviat. Va ser un moment molt bonic, es va acabar el control i tots érem iguals. La demanda de la ceràmica va augmentar, hi va haver un bum…. també en l’interès artístic i d’entreteniment.
I com sorgeix la vostra escola-taller de ceràmica a Gijón?
Jo seguia treballant durant el curs a la Universitat Popular, però vaig pensar que potser no donàvem prou cabuda ni a tot ni a les persones que volien estudiar ceràmica i llavors vaig decidir obrir una escola. Era l’any 1986, coincidint amb l’entrada dels Fons europeus. En aquell moment, especialment en els llocs degradats, si tenies un bon projecte t’ajudaven. Es van iniciar un munt de coses arreu.
Quan vaig arribar a Gijón ens vam trobar amb un barri històric molt degradat… i allà vam buscar i vam trobar un local gran i que mirava al mar. Un local perfecte pel meu projecte. El que vaig fer va ser una còpia del que feia Galassi a Itàlia en format rural, però jo ho vaig fer en format urbà. Ho vam fer en un entorn que demanava ser rehabilitat. L’escola va estar oberta des del 1986 al 2010. Com he dit, la creació de l’escola va coincidir amb l’arribada massiva de diners provinents dels Fons Estructurals a Astúries com a zona desfavorida (mineria, siderúrgia, etc). Vam crear cursos per l’INEM per aturats. Vam treballar molt. Podem dir que vam estar en el lloc adequat, en el moment adequat. Al 2010 tanquem l’escola perquè s’acaben els cursos de l’INEM que era el que garantia la continuïtat de l’escola. Carla , la meva companya actual que també està en el ram de la pedagogia es va incorporar en el projecte l’any 1995. Van ser 24 anys d’escola i de transformació dels pobles i ciutats. Hi ha un abans i un després del 2008.
I llavors és quan marxeu a Itàlia a seguir fent i aprenent?
No. Vam continuar estant a Gijón, treballant a la UP, fent obres i exposicions. Una de les meves obres van ser les ceràmiques de l’Estació de Nino Caruso (actualment enderrocada). Les coses van canviar molt després del 2008.
Va se per qüestions familiars que vam anar a Itàlia. Jo vaig esperar jubilar-me i vaig marxar. Allà vaig entrar en una escola d’escultura en pedra amb la que col.laboro. Allà el que faig és dignificar els esbossos amb argila. El que després servirà per a fer l’escultura en pedra, donar-li valor per ell mateix. Amb els esbossos després es poden fer diferents coses. Allà hi porto 7 anys, i els estius vinc a Lleó, on hem creat el Centre d’Art i Cultura de la Cepeda . Tot l’estiu estem fent tallers i residències artístiques amb cursos amb destacats ceramistes, artistes i convidats especials. A banda també realitzo alguns tallers com el que he vingut a fer aquí.
Aquest artista està enamorat de Sta. Maria de Miralles i per això va repetint la seva experiència de realitzar aquets tallers a la Caseta Gumà.
Angelina Salut
