La tarda del 31 d’octubre de 2006, l’exregidora d’Igualada Francina Castelltort va visitar un edifici propietat de la família al carrer Òdena on es feien obres de reforma. Allà la van matar a cops amb un objecte. Un paleta que treballava en l’empresa que estava reformant aquella casa va ser acusat de ser-ne l’assassí, però només un dels vuit membres d’un tribunal popular de l’Audiència de Barcelona el va considerar culpable en un judici celebrat l’octubre de 2008. La família va recórrer la decisió, però el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) el va absoldre el gener de 2010 i el Tribunal Suprem no va admetre a tràmit el recurs presentat per la família.
Deu anys després, l’entorn de la víctima vol fer pressió per tal de reobrir el cas, donat que consideren que no es van prendre en consideració proves clau i qüestionen el jurat popular que va participar a la vista, l’any 2008. Francina Gabarró, portaveu de la família, reconeix que “és complicat”, perquè “la família no podem presentar cap més recurs”.
Estrasburg o la voluntat d’un jutge
L’única via judicial oberta és recórrer al tribunal europeu, però es tracta de processos “caríssims i molts llargs” i la família “no té disposició per fer-ho”. Gabarró creu que hi hauria possibilitats si “algun jutge el vol reobrir o si presentem alguna altra prova o demanem que proves que no es presentessin poder-les posar ara”.
Francina Gabarró lamenta que “vam presentar unes proves pericials que no se’ns van tenir en compte” i amb la coartada que situava el paleta en un altre lloc a l’hora dels fets “ja no se’ns va acceptar les restes de sang ni les petjades en paral·lel de la Francina i aquest treballador”. En aquest sentit, Gabarró també qüestiona el fet que s’acceptés testimonis de familiars: “la tieta i la mare que deien que l’havien vist, ni tan sols que havien parat i havien parlat, i a unes hores que no quadraven”.
La portaveu de la família relata com es va fer un canvi de jutge poc abans del judici, per una baixa de maternitat, i que “el judici amb jurat popular no ens va ajudar gens”, perquè “aquests casos tan greus necessiten molta professionalitat i aquesta gent no tenia ni idea, al tribunal popular els va costar trobar una persona que escrivís i llegís amb cara i ulls”.
