Sembla veraç la informació que nou de cada deu incendis tenen causa humana. Es pot tractar d’accions contràries a la legislació vigent o a la normativa estacional, com fer foc a l’exterior en èpoques de prohibició, no respectar el perímetre de seguretat normatiu al voltant d’una propietat rural, llençar burilles no apagades des del cotxe, fer activitats que generen guspires, deixar a la intempèrie materials inflamables i qualsevol altra forma de negligència, imprudència o desobediència de normes i recomanacions. També hi ha un petit percentatge de causalitat humana imputable a la voluntat de fer mal, en provocar directament un petit foc amb la intenció de generar un incendi, sigui agrícola sigui forestal. Un exemple: en les guerres clàssiques, la crema de la collita i dels boscos de l’enemic constituïa una arma bèl·lica molt poderosa. Avui sembla manifestar més aviat personalitats individuals psicopàtiques, tot i que continuen existint piròmans que actuen per interessos econòmics o moguts per la reivindicació d’un ideal “just”.
Sigui com sigui, la causalitat humana en l’origen dels incendis requereix una reflexió seriosa. Per tres motius bàsicament. Primer, perquè posa en greu perill vides humanes, béns comuns, a més dels particulars, i l’economia de la societat, que ha d’invertir recursos ben necessaris en altres àmbits. Segon, perquè indica un grau insuficient de consciència social, de sentiment de pertinença a la comunitat local i d’estimació envers el país. I, per l’altre cantó, fa palès un individualisme exacerbat, que frega l’egocentrisme i el desinterès envers les persones amb les quals constituïm una població i una nació. I, en tercer lloc, perquè possiblement posi en relleu que la formació en valors ètics, socials i polítics encara no ha assolit, en la nostra persona en concret, el grau de desenvolupament i maduresa que s’esperaria d’una personalitat equilibrada. Un incendi no és així el simple efecte lamentable d’una acció humana – quan aquesta n’és la causa -, sinó un indicador simptomàtic que en consciència ètica i social encara cal avançar més.
A nivell individual, doncs, seria recomanable plantejar-se un itinerari de revisió que estigués orientat per quatre qüestions bàsiques. Primera: ¿estic ben informat de les conductes de risc que podrien ocasionar un incendi i estic disposat/da a evitar-les en la manera habitual d’organitzar la meva vida? Segona: ¿disposo d’un argumentari objectiu per justificar-me a mi mateix/a per què haig d’evitar aquestes conductes? Recordem: les raons sostenen les accions. Tercera: ¿col·laboro amb la societat, en el que puc, perquè s’estengui una consciència clara de la responsabilitat social de tota persona, de la necessitat de compartir valors comuns que facin humana i agradable la convivència? I quarta: ¿dono valor als béns comuns de què disposa la meva comunitat local i el meu país, els respecto, preservo i utilitzo adequadament, pensant en el servei que ens presten a tots i amb un coneixement clar que són propietat de tots? És la cosa nostra també la cosa meva?
Sense voluntat moralitzadora, però sí amb voluntat ètica, cal no o oblidar mai l’horitzó social de tota vida personal. Evitar un incendi també equival a estimar la societat i el país gràcies als quals jo, en la meva personalitat única i individualitat absolutament respectable, he pogut constituir-me en subjecte autònom, ple d’una dignitat que comparteixo amb els altres.
Joan Ordi, PhD
